23 d’abril de 2017

VIDA MÉS ENLLÀ DE DESPASITO. PRIMERA ESTACIÓ: YOUR NAME


Divendres 7, tres de la tarda: començo les vacances de Pasqua. Fa pocs dies que m’he assabentat que al cine del Mataró Parc –el que tinc més a prop de casa- fan l’estrena de Your Name, la peli d’en Makoto Shinkai que es veu que ha superat en èxit –al Japó, és clar- les d’en Miyazaki. Em sorprèn que la projectin al Mataró Parc, tan comercial ell, però en veure l’horari crec entendre-ho: una única sessió diària entre divendres i diumenge, a les 20:15. L’hora freak, penso.
La Carme i jo, que ho som, no dubtem en comprar l’entrada, i primera sorpresa: les tres sessions on es projectarà Your Name, a tres dies de l’estrena estan gairebé amb les entrades exhaurides; aconseguim però dos llocs a la fila 4 pel divendres. Potser en Makoto Shinkai no és tan desconegut, potser el seu mig-metratge El jardí de les paraules és una delicatessen intimista i tendra que no deu haver passat desapercebuda.
Arribada al cine i segona sorpresa: una part important dels assistents són adolescents de la mateixa edat dels que ballen i coregen despasitos i similars, però aquí no hi ha reguetón, aquí hi ha anime.
Comença la peli, i ja d’entrada feeling total; passen les gairebé dues hores de metratge i, tot i que amb alguns altibaixos –en especial quan canten: no suporto les cançons intercalades en un film a no ser que sigui un musical, i si és així simplement no hi vaig- funciona bé: Your Name és un drama romàntic amb força sucre en algunes escenes, cal dir-ho, però en general molt ben aconseguit, amb una estètica preciosista, un gust exquisit pels detalls, i una bona combinació entre tradició i modernitat nipona. De cinema, en Makoto ha begut d’en Miyazaki, però també de Kurosawa, Honda i Osamu Tezuka pel que fa als japonesos, i pel que fa a referències occidentals, estic totalment convençut que ho ha fet de la Ladyhawke d’en Richard Donner. De literatura, alguna influència han hagut de tenir els clàssics de la literatura de ciència ficció, així com Oscar Wilde i la seua novel·la The Importance of Being Earnest. I la tragèdia nuclear d’Hiroshima i Nagasaki és un altre referent que hom pot trobar com a font d’inspiració, conscient o inconscient, del director de Your Name.
Ara ull viu, que venen spoilers! Unes quantes escenes per remarcar: el ball de les dues germanes i la seua elaboració de sake segons el mètode tradicional; el primer encontre dels dos protagonistes principals i l’inesperat inici del diàleg per part d’ella: “es pot saber perquè el primer que fas cada matí és magrejar-me els pits?”; i l’escena final, amb la sobreimpressió a la pantalla del títol del film mentre els dos protagonistes es pregunten pel seu nom. Fi dels spoilers.
En acabar la peli, tothom aplaudim, com es feia abans als cines quan agradava una peli. Molts s’amaguen les llàgrimes que no han pogut contenir al llarg de la projecció, i és que els drames romàntics tenen això.
Sé –és intuïció cartesiana- que cap dels assistents a l’estrena de Your Name anirà després a ballar reguetón.

Sí, sembla que hi ha vida més enllà de despasito.

Dos gifs pertanyents a El jardí de les paraules, un altre film imprescindible d'en Shinkai

22 d’abril de 2017

VIDA MÉS ENLLÀ DE DESPASITO. INTRO


Fa poc vaig viatjar a Bèlgica i Holanda com a professor acompanyant dels estudiants de batxillerat del lloc on treballo, i em vaig quedar esparverat de la música que escoltaven la major part d’ells, que pel que es veu és la que triomfa a Cocoa i altres llocs similars: el reguetón (reggaetón per als més puristes), un ritme vulgar amb lletra matxirula i grollera que té com a màxim exponent la cançó  titulada Despacito.
El reguetón em descol·loca, i cada cop que sento alguna cançó d’aquest estil em venen al cap minifardes, carros, macarenes i similars malsons musicals del passat, i encara que no em  sorprèn, em posa trist pensar que ens ho empassem tot sense filtres. Són pensaments passatgers, núvols negres que tard o d’hora s’esvaeixen: el consumisme ja té això, em dic, i la cultura pop(ular) es nodreix també –i força- d’aquestes bestioles.
Llegeixo les declaracions d’en Pablo Milanés titllant el reguetón de asqueroso i de quelcom sense valor musical ni poètic ni res de res http://jenesaispop.com/2017/04/01/293791/pablo-milanes-califica-reggaeton-asqueroso-dice-nunca-ha-habido-semejante-crisis-la-musica-popular/ però no em quedo tranquil: deu ser cosa de l’edat.
Passen els dies i l’Elena, la meua genial tonari amant de la música i les patates del Burguer King, ens ve a la Carme i a mi traient flames per la boca i amenaçant que no pensa participar més en les classe d’aeròbic que fan al seu taller ocupacional, perquè està ratllada amb la cançó que li volen fer ballar. L’intent de calmar-la i de fer-li veure que ha de col·laborar i blablíblú se’n va en orris quan ens explica que la cançó en qüestió és la popular Despacito. Aleshores l’entenem tan bé que hem de fer un esforç per no secundar el seu cabreig.

--> 7 d’Abril, i a punt d’acabar la feina, els meus núvols no desapareixien:  la cultura pop, filla legítima del capitalisme, la societat del benestar, la socialdemocràcia europea, el consumisme  i alguns ismes més que ara no recordo, s’ha distingit sempre per oferir un ventall ampli amb aixoplucs on protegir-se de fenòmens com el reguetón, Ozores, Pajares i el nen del pijama a ratlles; però ennuvolat com tenia el cap, em costava de trobar vida més enllà de despasito, així que em vaig plantejar passar unes vacances demostrant-me a mi mateix que sí, que tal cosa era possible.

12 d’agost de 2016

PEDRES DE TEBEO


Només els descerebrats o els agosarats de mena inicien un viatge sense haver-lo preparat amb calma a casa, on a més de planificar itineraris i revisar horaris, cal assabentar-se de les coses que es poden visitar a cada lloc.
Pocs són els que viatgen sense fer una prèvia immersió cultural, i aquesta preparació  permet veure més enllà de cada pedra o objecte singular que visitem, i fins i tot cercar-lo amb la passió que dóna el saber el que s’amaga darrere d’ell.
La meua amiga Carme B (no confondre amb la Carme J), coneixedora de la meua passió pels tebeos de línia clara en general i per l’obra d’Hergé en particular, em va portar -és un solet- un grapat de souvenirs del Château de Cheverny, castell que se suposa que va inspirar al creador de Tintin per dibuixar Moulinsart. Crec no equivocar-me si dic que la Carme B no ha llegit els àlbums on apareix la mansió del capità Haddock, però a l’hora de visitar Cheverny no va ser problema per ella, ja que els propietaris del Château en qüestió s’han preocupat, i molt, per impulsar les visites turístiques a base de pregonar als quatre vents la relació entre Tintin, Hergé i Cheverny.
Però aquest és un cas excepcional: si no llegiu tebeos, us passarà que us perdreu una bona part del que s’amaga darrere de moltes pedres, un sentit de la meravella que mai descobrirem de no haver-nos passat llargues estones entre pàgines impregnades de bonics dibuixos i exquisit aroma de tinta impresa.
Com a prova, agafem la ciutat més visitada del món i fem un parell de preguntes –no ens cal més- sobre ella: Quin animal presideix la plaça Denfert-Rochereau? Sabeu res de la piràmide del parc Monceau? Què, us heu quedat en blanc? El vostre Paris queda coix, lamentablement incomplet. Ídem pel que fa a qualsevol altre lloc visitable del món.
Conclusió: si sou viatgers, heu de llegir tebeos.
Ah, i per descomptat, si no ho sou, també.


PS: ara mateix em ronda pel cap que estaria bé que existís una mena de Trivial amb qüestions sobre tebeos & geografia. Estaria bé que algú ho intentés, oi?