30 de setembre del 2011

EL CORRIDO DE JESSE JAMES

I mira que en tenia de músiques per posar avui, però davant del nou disc d’en Ry Cooder, tota la resta ha quedat en segon terme.
En Cooder em cau genial, la seua música m’agrada, els corridos m’apassionen, i el Lucky Luke contra Jesse James és un dels meus tebeos preferits.  La resistència era fútil, oi?
Copio la lletra, que algunes de les frases, en especial les que canta en mexicà (confesso que això de sus falsas encara no sé massa bé què deu voler dir), costa d’entendre-les.

The outlaw Jesse James was up in heaven
With old friends around the kingdom throne
Boys I was branded as a bandit and bank robber
But I never tumed a family from their home



We're sworn to pass no judgments here in heaven
But there's goings on a man can't stand no more
There's no open carry up in heaven
But please give me back my trusty 44



Con permiso yo me voy to dear old Wall Street
My 44 will do the talking from now on
I'll cut you down to size my banking brothers
Put that bonus money back where it belongs



You picked the pockets of los pobrecitos
Spreading hardship and trouble through the land
A sus sirvientes pagó bien para sus faIsas
That's what Jesse James could never understand



Un minuto para rezar y un segundo para morir
That's all you birds will ever get from me
You lined your pockets weil but ril see you all in hell
Quemando como dinero for all eternity

No cal dir que, qui vulgui posar-se de genolls per escoltar al gran Ry Cooder cantant aquest corrido de Jesse James, pot fer-ho.


28 de setembre del 2011

ESPERANT ELS BÀRBARS

Què esperen a la plaça tanta gent reunida?
Diu que els bàrbars avui seran aquí.
De què ve al Senat aquesta inacció?
Per què seuen els senadors i no legislen?
És que els bàrbars arribaran avui,
per què han de fer lleis ja els senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.
[...]
Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest enrenou? Oh, com s’han allargat les cares!
Per què es buiden de pressa els carrers i les places
I tothom va tornant a casa molt pensívol?
És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.
I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Sento les converses a peu de carrer i no puc deixar de pensar en el poema de Kavafis on tan magistralment es plasma la imatge de l’home dels nostres dies –dies de crisi- que, decebut, desanimat i desencisat, no troba altra solució als problemes socials –i polítics, i econòmics- més que l’amputació o, el que és molt pitjor, la destrucció d’un sistema aparentment incapaç de resoldre els problemes i la seua substitució per un govern populista, autoritari o definitivament dictatorial. Es tracta d’oferir el poder als bàrbars.
És la impotència alimentada per la convicció que res no es pot fer i que tot queda fora del nostre abast. És arribar a la conclusió que el poder mai no ha estat en les nostres mans. És la terrible por que endogala a la llibertat i ens porta a la conclusió que sempre és millor ser un esclau alimentat que un home lliure però mort de fam.
Sense necessitat de plasmar tot això en forma de tesi filosòfica a la manera de Fromm o de Marcuse, Kavafis utilitza la lírica i acaba el seu poema amb una estrofa de contingut duríssim.
I el 20 de novembre de 2011, eleccions al Parlament d’Espanya.

26 de setembre del 2011

PSICOLOGIA DEL IOGURT (NOVES AVENTURES DE L'ELENA)

-Que no, mama, que no em puc emportar iogurt a l’escola, que s’espatxurra tot! –replicava  l’Elena, amb to ferm, a la proposta de canviar d’esmorzar.
-Però filla, si te’l poses al lateral de la motxilla no li pot passar res –insistia la Carme-, allà no hi ha cap cosa que el pugui esclafar.
-Que no, mama, que no, que jo ja sé el que em dic: tot és qüestió de psicologia.
L’Elena va de dilluns a divendres a un taller ocupacional per a persones especials com ella, i s’ho passa la mar de bé, però la sortida de casa cada dematí li representa un autèntic trauma.
S’aixeca força d’hora, es dutxa, es pentina, juga una estona amb el gos, i tot va la mar de bé fins que sona el timbre de la porta de casa, senyal que el cotxe que la du al taller l’està esperant afora: aleshores, l’Elena es transforma en una mena de petita Hulk, i surt remugant, quan no cridant als quatre vents el seu cabreig per haver de marxar a la feina.
Cada tarda, quan torna, explica com s’ho ha passat de bé i com li agraden la majoria d’activitats que fan allà, però al matí següent, el so del timbre li transforma novament el caràcter.
La Carme no es dona per vençuda i en parla contínuament amb la seua filla per tal d’aconseguir evitar o minvar aquest moment traumàtic de cada dia.
Però el tema del iogurt la va descol·locar per complet.
-Elena, què vols dir amb això de la psicologia? No li veig la relació amb el iogurt, filla.
-Deixa-ho estar, mama, tu no ho entendries. Però si us plau, no em posis iogurt per esmorzar.
-I tant que te’l poso, si a tu sempre t’ha agradat.
I a la tarda d’aquell mateix dia, l’Elena va tornar amb la motxilla empastifada de iogurt.
-Ja t’ho havia dit, mama, és massa perillós. I a més, m’he quedat sense esmorzar.
La Carme no s’explicava com s’havia pogut trencar el iogurt, però va fer un nou intent al dia següent.
I novament, l’Elena va tornar amb la motxilla regalimant iogurt.
-Mama, no em tornis a posar iogurt, que em quedo sense esmorzar.
-Però Elena, com potser que el iogurt s’esclafi? Si al lloc on te’l poso a la motxilla no es pot fer malbé. No t’hauràs assegut a sobre? No t’hauràs barallat amb algú de classe?
-Que no, mama, que no, que només és qüestió de psicologia. Tu sempre em dius que si vaig al taller amb alegria, les coses m’aniran millor oi?
-I tant, Elena, però quina relació té això amb el iogurt?
-Mira, jo cada matí em llevo amb il·lusió, però quan sento el timbre i sé que haig de marxar, em poso de mal humor. No puc evitar-ho, mama, però he descobert un truc per que se’m passi ràpid. Quan tanco la porta del carrer, i tot just abans de pujar al cotxe, faig uns quants crits ben forts mentre amb tota la ràbia li dono un parell de cops a la motxilla contra el terra. Llavors em torno a posat la motxilla a l’esquena, entro al cotxe i sec al meu seient molt més tranquil·la. Al principi el conductor s’esverava, però ara ja no em diu res. Oi que és un bon sistema? És clar que, si hi ha iogurt a dintre...
La Carme no sabia quina cara posar.
-I mama, per internet he vist que els japonesos també fan una cosa molt pareguda, que diuen que és qüestió de psicologia, i els va molt bé.
Finalment, la Carme optà per abraçar a la seua filla i eliminar el iogurt de la dieta dels matins.
Ara, mentre ella i l’Elena segueixen treballant el tema de la sortida de casa, de tant en tant fan broma amb el iogurt, i han elaborat, entre rialles, una llista de productes espatxurrables.

23 de setembre del 2011

CÒCTEL

Si sovint la Carme i jo coincidim en gustos musicals, no és el cas del tema d’avui, Death Major, una estranya fusió d’indietrònica i rap signada per 13 & God -que són The Notwist amb els raperos Themselves- i que forma part del disc Own Your Ghost.
Ella, que no té problemes per escoltar el pop electrònic suau i delicat dels Notwist, a dures penes aguanta la velocitat rapera i seca que contamina aquests 13 & God. Jo em quedo admirat de com ha quedat de bé la barreja teòricament impossible.

21 de setembre del 2011

SILVESTRE, VEGETARIÀ

Avui fa just una setmana que el meu amic Silvestre ha deixat de ser vegetarià, i mira que ja portava més de mig any sense menjar carn.
M’explica que al principi s’ho havia pres amb moltes ganes, i es va apuntar a un grup amb fortes conviccions ideològiques anticarnívores.
La seua militància en el credo vegetarià era ferma, però conforme passaven els dies en Silvestre s’anava desmotivant, en especial quan tocava fer la compra setmanal al mercat i passava per davant de les parades de carns i d’embotits.  Accelerava la marxa i les deixava enrere ràpidament, però la visió i l’aroma romania al seu cervell, martiritzant-lo dia i nit.
Era un calvari: per molt que s’esforçava en mirar amb bona cara els pèsols i les pastanagues, amb aquells colors tan alegres, o les albergínies, tan rodanxones i ufanes, per no parlar de la gran varietat de fruita d’estiu, sucosa i dolça com la mel, en Silvestre no aconseguia treure’s del cap el desig de menjar carn, i se la imaginava tota rostideta per fora i vermella i gairebé crua per dins, com a ell li agradava; i els embotits, en especial la botifarra negra, amb tantes maneres possibles de menjar-se-la, cuinada o crua,  tendra o sequeta, li treien la son; també enyorava la sobrassada i el pernil, acompanyats de pa amb tomàquet, i tot això per no parlar del seu plat preferit, els peus de porc!
Pobre, pobre Silvestre, la seua decisió de ser vegetarià li ho feia passar molt malament, així que va decidir que hauria de parlar-ne amb la resta de la colla de militants anticarnívors, per que l’animessin i el recolzessin quan ell es trobés en hores baixes. Els va explicar com era assaltat contínuament per un desig quasi irrefrenable de menjar carn, i vet aquí que els altres se’l miraren amb cara de no comprendre’l, i fins i tot amb un cert fàstic.
-Com et pots delir per una cosa com la carn? –li deia un.
-Si jo, només de veure aquell vermell sangonós que té, ja em poso malalt! –comentava un altre.
-I els embotits? Quina cosa més greixosa, tot regalimant d’oli, i amb aquelles espècies d’olor tan molesta –rematava un tercer.
La conversa continuà per aquests camins, i en Silvestre va acabar descobrint que en realitat, l’únic que feia un esforç per ser vegetarià era ell, i que als altres ja els anava bé ser-ho, doncs encaixava amb els seus gustos.
I avui fa just una setmana que celebrà una gran festa a la que va convidar a tots els seus companys i els va preparar un àpat pantagruèlic amb tota classe d’aliments derivats del porc, i va fruir del menjar mentre els altres posaven cara de fàstic i s’excusaven  per haver de marxar ràpid.
-És clar, això de ser vegetarià ells ho tenien fàcil! –em recorda ara el meu amic Silvestre, mentre em mira socarronament.

19 de setembre del 2011

ELS TOMÀQUETS DE LA CARME


Fa més d’un any que vam anar junts per primer cop a Ceret, la Carme i jo. Allà varem comprar, entre altres verdures, tomàquets cor de bou, i a ella se li va acudir guardar algunes de les llavors.
Aquest mes de juny les va plantar en macetes petites, a veure què passava. Quan m’ho va dir, jo la vaig mirar com es mira a un nen que vol arribar a l’horitzó, és a dir, amb un somriure beatífic i amb la convicció que el pobre desgraciat no té ni idea del que diu ni del que vol fer.
Però les llavors van esclatar i es van convertir en setze bonics planters, que la Carme, tota emoció, em va ensenyar orgullosament. Me’ls vaig estudiar amb menyspreu contingut i li vaig dir que bé, que els plantaríem al jardí, però que allò mai no donaria fruits.
I ho vaig deixar córrer, i els planters que s’anaven fent malbé, i la Carme que insistia preguntant-me quan em decidiria a posar-los al jardí, i jo donant-li llargues, que no tenia ganes d’embrutar-me per una cosa que jo estava convençut       que mai no arribaria a funcionar.
Cap a mitjans de juliol ens va visitar l’Agustín -un veí que ha estat per a mi una mena de mestre Follet Tortuga dels horts- i, en veure els planters de la Carme, que ja estaven mig pansits i rossegats pels llimacs, em va instar a plantar-los, que potser encara els salvaríem. De mala gana, i ajudat per l’Agustín, ho vaig fer.
Inesperadament, van créixer, i els vaig haver de posar canyes. En poc temps, ja tenien flors, i vaig fer cavallons com calia, regant-los força sovint.
A principis d’agost, els tomàquets van sortir amb força.
I ara hem fet la primera collita: els quatre primers d’entre més de dues dotzenes que estan quasi a punt.
Er... uh... diuen que equivocar-se és humà...

16 de setembre del 2011

CHARLIE DARWIN

Poques vegades encaixen tan bé les imatges i la música com en aquest vídeo de The Low Anthem realitzat ara fa dos anys per Simon Taffe i Glenn Taunton, i que narra la història de Charlie (sic) Darwin.
Un bonic vídeo per a una cançó preciosa.


14 de setembre del 2011

CHALAND I LA CENSURA


Que la censura encara existeix és quelcom que queda en evidència cada dia. I de totes les seues múltiples manifestacions i formes, una de les més vomitives és aquella que té el seu origen en l’error o la ignorància del censor.
M’explicava un gran amic meu i conegut blocaire –no dono més dades, que no vull que rodi el seu cap- que treballa per a l’església catòlica com a il·lustrador, que sovint li fan canviar els vestits dels personatges dibuixats amb el pretext que mostren massa carn. El meu amic es despaciència i s’enrabia, i de vegades –cada cop menys- fa l’esforç de defensar els seus dibuixos sense retocar basant-se en les pròpies descripcions bíbliques, però només aconsegueix perdre el temps i enfadar-se encara més. "Quanta ignorància hi ha pel món!", em diu, queixós, i jo li replico que el gran Chaland –un dels millors dibuixants que mai han existit, i si no ho teniu clar, llegiu El cometa de Cartago- va tenir problemes similars quan, ja famós, va il·lustrar alguns episodis de la Bíblia per a una editorial catòlica.
És el cas de la imatge que encapçala aquest post, corresponent a Blandine devant les quais de Lyon, realitzada el 1990, pocs mesos abans de morir. A Chaland li van refusar l’esborrany que es pot veure en segon lloc, argumentant que el vestit de la noia havia d’estar net, immaculat i sencer, ja que el contrari no quedaria bé en una màrtir de l’església.
Chaland va modificar la imatge i va fer un vestit impol·lut i sense esgarrats, però també va canviar la mirada del lleó i la de la màrtir.
Era el millor.

12 de setembre del 2011

LA MÀQUINA D'AFAITAR DE ZUCCHINI

El turisme salvatge encara no havia envaït el port de Xàbia quan Zucchini, un suís el nom del qual ja no recordo, va inaugurar la seua botiga de venda i reparació de petits electrodomèstics.
Les altres botigues del ram estaven lluny del barri, i en poc temps el negoci va donar força beneficis i pràcticament cada casa del port de Xàbia tenia algun electrodomèstic adquirit a can Zucchini; el meus pares, sense anar més lluny, li havien comprat la torradora de pa i la minipimer.
La clau de l’èxit d’ELECTRODOMÉSTICOS ZUCCHINI, a part del fet de tenir poca competència,  era la simpatia del seu propietari i el seu compromís –verbal- amb els clients.
-Si no te funzziona, te lo arreglo o te lo cambio, y si no, te sales con tu dinero –deia a tothom que expressava els seus dubtes a l’hora de comprar algun producte-, tu no te preocupes: aquí todo calidad.
Però en Zucchini no havia tingut present que els homes del barri, majoritàriament mariners, eren de pell dura i reseca pel salnitre i el vent, i de barba poblada i punxosa que cada cap de setmana s’afaitava amb navalla, així que quan va iniciar la campanya de venda de màquines d’afaitar -a base de cantar les excel·lències a tot aquell que passava per davant de la botiga- es va trobar amb que molts tornaven amb queixes: que si aquesta màquina no afaita bé, que si s’escalfa massa i s’atura, que si no arriba bé a la part més arrugada del rostre, que si els pels del bigoti els deixa quasi igual de llargs...
I Zucchini entomava les màquines que els clients descontents li diuen, les netejava amb alcohol  i les tornava dient que ja havia arreglat el problema.
-Tranquilo, ahora si que funzziona –els hi deia amb un somriure a la cara-, ya sabes: aquí todo calidad.
Però no: les queixes es multiplicaven, i Zucchini es trobà amb un munt de màquines d’afaitar tornades i retornades, i l’home ja no sabia que fer, fins que una conversa casual li donà la solució. Un client que havia anat a queixar-se –un altre més- de la poca eficàcia de la màquina d’afaitar que havia comprat, va parlar-ne del sopar que havia fet la nit anterior, a base de peix a la planxa.
-¿Has comido pescado? –li preguntà Zucchini, amb els ulls oberts com a plats.
-Home, Zucchini, a casa mengem peix quasi bé cada dia –li respongué l’altre.
-Ah, entonzzes ahí está el problema: si tu quieres un afeitado perfecto, no tienes que comer pescado. Eso lo saben todos –replicà Zucchini posant cara de Sherlock Holmes explicant-li a Watson una cosa elemental.
El client se’n anà a casa amb el convenciment que tot era qüestió de menjar a no menjar peix, cosa que difícilment podia evitar-se en el cas dels mariners. I Zucchini decidí aplicar la mateixa tàctica a tot aquell que passava per la botiga per tornar la màquina d’afaitar.
-Ah, seguro que tu has comido pescado – acusava Zucchini al seu client.
I així, es va anar expandint la creença que la ingesta de peix dificulta un bon afaitat, i Zucchini va seguir venent petits electrodomèstics amb el seu somriure i el seu compromís –verbal- amb els clients fins que es va jubilar, i els seus fills van vendre la botiga, que va ser demolida per construir un bloc d’apartaments.

9 de setembre del 2011

CASTELL DE FOCS ARTIFICIALS












[Fi de les festes]

8 de setembre del 2011

DESFILADA POPULAR. DISCO IMMÒBIL


DESFILADA POPULAR
Avui no n’hi ha ni processons ni cavalcades ni desfilades de carrosses ni maratons ni similars, (excepte, si es desitja, en els llocs tancats construïts ad hoc). Així mateix, se sol·licita als ciutadans que no facin servir cap vehicle motoritzat llevat dels estrictament indispensables, per tal que la gent pugui passejar festivament pels carrers, places i avingudes de la ciutat, baixant de les voreres sense cap temor. Tot veí que ho desitgi té llibertat absoluta per accedir a peu a la via pública.
Per la seua part, els mossos i mosses d’esquadra aniran nus, demostrant així que no tenen res per amagar, i que els cossos de seguretat estan sempre a disposició de la població. Els bombers, infermers, infermeres i demés membres de cossos similars, es podran adherir a aquesta mesura. I qualsevol que ho vulgui, ja posats.

DISCO IMMÒBIL
Amb l’acte simbòlic d’enganxar amb adhesiu un disc per tal que no es pugui bellugar, comença la Discoimmòbil.
De les 21:00 d’aquesta nit fins les 9:00 de demà al matí no hi ha prevista ni disco mòbil, ni mascletà, ni traca, ni festa de l’escuma ni altres txumba txumba similars (excepte, si es desitja, en els llocs tancats ad hoc). Qui vulgui podrà dormir tranquil·lament, i si fa calor obrir les finestres sense temor a ser envaïts per sorolls torbadors de la son. Si no ve la son, sempre es pot sol·licitar l’assistència dels cossos de seguretat, o passar-se per l’infermeria. O demanar ajut al veí o a la veïna. O a tot el veïnat, si és necessari.

7 de setembre del 2011

PREGÓ DE FESTES VIRTUALS

“Benvolguts, benvolgudes:
Avui comencen les festes populars en honor a la patrona d’aquest bloc, Santa Lumière, il·lustrada i promíscua. Feu vostre el lema que François Rabelais va proposar com a base de l’abadia de Telema:
Fais ce que tu voudras

[fi del pregó]

5 de setembre del 2011

GOIGS DE SANTA LUMIÈRE, ATEA I PROMÍSCUA




Com ja és costum cada any, entre el 7 i el 9 de setembre -després de les festes de Sant Llop i abans de la Diada- se celebren les tradicionals festes virtuals en honor a Santa Lumière, patrona d’aquest bloc.



GOIGS DE SANTA LUMIÈRE, ATEA I PROMÍSCUA
Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


L’emperador Constantí
de missa mai no sortia.
En veure que no hi anàveu
envejà vostra luxúria,
i a mort cruel us condemnà
penetrada per les fletxes.
Però els soldats,
fent-se els distrets,
dispararen pels costats,
oh miracle il·luminat!
sense tocar-te ni un pèl
per tocar-te bé després.


Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


Mai teníeu mal de cap,
però un bon dia trobàreu
un homeòpata tronat,
que us volia fer migranya
perquè no donéssiu canya.
Us donà tot los remeis,
i tots vos los empassàreu.


Però, miracle daurat!
seguiu sense mal de cap,
i l’homeòpata malvat
va tenir la gran trempada
i perseguint lo ramat
de cabres i de garrins
la va fotre ben endins
de la truja més ufana.



Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


Un devot adolorit
tenir luxúria volia,
però el pobre ni podia
tant sols aixecar-la un dit.
Va invocar-vos amb fervor
i trobà en vos medicina:
vostra fel·lació divina
va fer-li trempar amb furor


Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


Us trobàreu amb la colla
dels tristos morigerats
però amb vostra lubricitat
a tots posàreu a to:
homes, dones i animals
excitàreu amb lascívia,
convertint-los a tots ells
-oh miracle, oh desgavell!-
en lúbrics concupiscents,
intemperants, sodomites,
libidinosos i obscens.


Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


Amb los mormons us trobareu,
també amb los de Jehovà,
opuseros,
telefònica,
fecsa-endesa,
venedors de tupperwares,
eismans, monges, vips i frares,
i integristes musulmans.
Volien fer-vos combregar
amb rodes de molts molins,
però vos, santa i atea,
-oh prodigi, oh odissea!-
els capgirareu a tots
i els féreu fer una orgia
que va durar tot lo dia.
Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


OREMUS
Inter alias virtutes sexualitatis auget, pugna frigiditas et impotentia, homeopatia tollit; igitur te iuvat liberum electricitatis clarius vident, lubricates areæ Internet.


I aquest és el programa de festes:
Programa de Festes Virtuals en honor a Santa Lumière, atea i promíscua
Dimecres dia 7
PREGÓ DE FESTES


Dijous dia 8
DESFILADA POPULAR
DISCO IMMÒBIL


Divendres dia 9
CASTELL VIRTUAL DE FOCS ARTIFICIALS