28 d’octubre del 2011

TINTIN: DESPRÉS DE L'ESPECTACLE

Finalment, hem estat set els que hem pogut combinar temps i vehicle per veure l’estrena de Tintin : en 3D, en català i a la fila 6. I aquesta és -de l'1 al 5- la puntuació que li hem posat.
Carme J

Enric March

Ernesto Niebla

Eulàlia L

Galderich

Leblansky

Sara

Personalment, trobo que difícilment algun altre director de cine ho hauria pogut fet millor, i espero ja amb impaciència la continuació. Absolutament recomanable, tant per a fidels tintinaires com per a neòfits en el tema.

27 d’octubre del 2011

EXPECTACIÓ


Cadascú té la seua particular relació amb Tintin.
Començant pel primer contacte, que la majoria va tenir de ben petits, i continuant per l’irresistible bellesa de la línia clara i la més que discutible linealitat dels guions, centre de la major part de les crítiques a l’obra d’Hergé.
Podem tenir una llarga conversa sobre la genialitat de L’estel misteriós –la meua preferida-, l’aventura d’El ceptre d’Ottokar, la recerca de l’identitat perduda a Tintin al Tibet o l'humor de Les joies de la Castafiore sense arribar a posar-nos d’acord en quasi res, i acabar concloent que l’obra mestra indiscutible és El Lotus blau.
Em refereixo sempre a l’Edgar P. Jacobs com la persona que va donar el segell de qualitat, precisió i erudició a les aventures de Tintin, i a Bob de Moor com el responsable d’haver-li fet vestir pantalons acampanats, entre d’altres malifetes estètiques, i parlo de la tasca poc reconeguda i no obstant molt valuosa que va dur a terme Jacques Martin a nivell de fons i decorats. És clar que aquestes afirmacions resulten polèmiques, i sens dubte em trobaré sempre amb qui pensi el contrari.
Tintin és un món públic i personal, ètic i estètic, sentimental i reminiscent, i per això l’estrena de la peli desperta tanta expectació. I emoció. I fins i tot terror pànic. I no vull que m’ho expliquin, vull sentir-ho en primera persona. Ja tinc les entrades –numerades- per divendres, a primera hora de la tarda, a la fila 7, amb una colla de penjats com jo. 
Estic expectant!

24 d’octubre del 2011

MIRACLE AL CUL DEL MÓN


Cap a les onze de la nit, després d’hores i hores de devota pregària, els fidels de Sant Galderich* van tornar a les seues cases.
Homes i dones, nens i més grans, s’havien reunit per celebrar la vuitada, i els miracles van ploure del cel, tot i la sequera: els refredats es van curar, el pa es va multiplicar fins arribar al metre de llarg per desaparèixer a continuació com si res, un ovni en miniatura va aterrar en mig la festa i es va incendiar en flames que mai no es consumien, i l’efígie del sant va plorar sang en posar-li davant un plat d’olives assassines.
I el meu epicureisme, ja de per si gran, ara és absolut: de l’autosuficiència cada dia estic més lluny, però al jardí de casa el cultiu de l'amistat ha esclatat amb força.

[* És per tothom sabut que són variats els sants cristians amb el mateix nom, i per tal cosa i a fi de distingir-los, s’utilitzen recursos com el lloc on van néixer o el càrrec eclesiàstic que exerciren. En el cas del sant que ens ocupa, se’l coneix com el sant de les olives, amb les quals es presentava a tot arreu i feia molts miracles. Un dels més coneguts és el del paralític que s’aixecà i sortí de casa a la carrera, només que el sant li va ensenyar una oliva i va fer intent de posar-la a la boca del malalt.]

21 d’octubre del 2011

ERASURE

Sembla que tornen els 80. És la meua música preferida: sinti-pop, new romantics, tecno, melodies sintetitzades amb lletres no excessivament difícils de recordar. Han tret nou disc els OMD, Duran Duran, la Human League, els Devo… i ara els Erasure, la versió més disco de Depeche Mode.
Són els de sempre, fent la música que saben fer. Em fa feliç escoltar-los. Tomorrow’s world, Erasure. Un respecte, companys!


19 d’octubre del 2011

LA CARME, LA JOSEFINA, LA CAROLINE I LA STÉPHANIE



És un secret a veus que soc un francòfil, i en especial un apassionat dels  tebeos de línia clara, els  films de Jacques Tati i la tarte Tatin. Però la millor tatin que he provat en la meua vida no ha estat a França sinó a Barcelona, a ca l’Antoni-Jordi i la Josefina.
És el que sempre li explico a la Carme J, que aquella tatin que va cuinar la Josefina era perfecta, tenia el punt just de cada ingredient, la cocció adequada i la textura ideal. També és cert és que la companyia era immillorable, però això no compta.
La Carme, que és d’aquelles a les que els reptes els hi dona ales, a la que va escoltar-me cantant les excel·lències d’aquella tatin, es va posar mans a l’obra, disposada a donar-me una bona sorpresa. Va cercar informació aquí i allà i va cuinar la seua primera tarte tatin, que tot i resultar acceptable al paladar, quedava encara lluny de l’alt nivell de qualitat de les habituals.
He dit alguna vegada que quan a la Carme se li posa alguna cosa entre cella i cella no para fins aconseguir-la? Doncs ara ho faig públic, i en el cas de les tatins va seguir amb una molt bon segon intent, i a la tercera ho va fer perfecte.
Entendreu la terrible dialèctica hegeliana que això va produir en el meu cervell: calia reconèixer els mèrits de la Carme amb les tatins, però aquest mateix reconeixement comportaria  la disminució –o molt probablement la fi- de la seua dedicació a aquest pastís, ja que li faria perdre l’al·licient de superació. De manera que vaig prendre la decisió de seguir comparant la tatin de la Carme amb la de la Josefina, deixant sempre un punt de diferència a favor de la segona.
Frases com “Està boníssima, tot i que potser li sobra un xic de sucre” o “T’ha quedat genial, però potser la massa està un pelet dura” i similars m’han permès gaudir de les exquisides tatins de la Carme.
Gràcies, Josefina. Gràcies, Carme. I –com no- gràcies, Caroline i Stéphanie Tatin, per haver inventat aquestes postres genials.
A dalt: la penúltima tatin de la Carme, pocs instants abans de desaparéixer; a baix: l'hotel Tatin, on es van inventar les famoses postres.

18 d’octubre del 2011

HEROIS DE L'AVENTURA: ALLÁN QUARTELMAR (i II)

Moltes novel·les d’aventures han estat adaptades al cine; molt poques ho han estat correctament i amb respecte, i Les mines del rei Salomó no és una excepció a l’estadística.
L’any 1937, el director Robert Stevenson va fer una aproximació en blanc i negre que no ha suportat bé el pas del temps: el seu argument avui en dia resulta massa ingenu, i la posada en escena i l’actuació un xic forçada en alguns casos, tot i comptar amb la presència de l’Anna Lee, una rosa oxigenada que borda el seu paper –inexistent en el llibre- de noia pobra però mentidera i descaradament simpàtica, que treu la llengua a qualsevol que li discuteixi i s’atreveix a tot el que calgui per tal d’aconseguir arribar a les mines del rei Salomó. El que més mal fa a tot el conjunt és l’aparició de l’estrella de la música Paul Robeson com a Umbopa, que aprofita a la que pot per  amenitzar la peli amb les seues cançons que trenquen contínuament el ritme de l’aventura. En Robeson, que es presetat com l’actor principal, cantava bé, tot s’ha de dir, però al film no pegava ni amb cola.
El 1984, John Lee Thompson es va envoltar d’estrelles com Richard Chamberlain i Sharon Stone i va filmar una nova adaptació de Les mines del rei Salomó que mereix podrir-se al cubell de les escombraries junt amb les restes del peix cuinat el cap de setmana.
La que més se salva, tot i no ser gran cosa, és la pel·lícula que van dirigir Compton Bennet i Andrew Marton l’any 1950, i que presentava a Stewart Granger en el paper de Quatermain. Rodada integrament a l’Àfrica i presentada en technicolor, va aconseguir que els espectadors de l’època passessin una bona estona amb les seqüències d’acció i la suau trama amorosa que les acompanya. Evidentment, aquesta trama amorosa no hi és en el text original, però m’imagino que devia ser condició necessària per tirar endavant qualsevol pel·lícula de Hollywood, així que se sacrificà al personatge humorístic representat pel capità Good, i es va canviar per una dona que cerca al seu marit desaparegut i que acaba enamorant-se de Quatermain. Per fer aquest paper es va triar a la Deborah Kerr, que fa una interpretació molt creïble, tot i que deslluïda a causa de les males passades que estic convençut que li va gastar el perruquer dels estudis –probablement el seu pitjor enemic- i que van en augment a mesura que avança el rodatge: només així s’explica que els seus bonics cabells vermells llueixin de pena amb la perruca que duen entreteixida, i que quan per exigències del guió se’ls ha de retallar, li quedin encara pitjor, de manera que sembla que porti el salacot posat tot el temps, tot i que en realitat no el du quasi mai. Només en alguns moments, com quan s’està rentant el cabells o tirant aigua al cap, es deixa entreveure la bellesa real d’aquesta dona.
A qui li va perfecte el paper és a un jove Stewart Granger que encara no portava –afortunadament- el seu inefable fulard. Granger va saber ser Quatermain, i com a tal ha quedat immortalitzat en molts documents de l’època. Sense anar més lluny, la portada d’Arturo Moreno per a les Ediciones Paulinas que vaig publicar ahir és un clar retrat a l’oli d’en Granger. I parlant de la influència d’aquest film, doneu una ullada a la vostra col·lecció de cromos de Vida y color, i després mireu la peli: sabreu d’on van sortir les boniques il·lustracions dels nadius i natives de l’Àfrica. I és lògic: com sinó, de quina manera els dibuixants d’aquella època podrien tenir coneixement d’ètnies i tribus que mai no havien vist més que en el cine?


[A dalt, fotograma de la versió de 1950; a baix, la versió de 1937]

17 d’octubre del 2011

HEROIS DE L'AVENTURA: ALLÁN QUARTELMAR (I)


  La sèrie de cromos virtuals sobre l'Àfrica iniciada per Girbén al seub bloc Foravial m’ha decidit a tirar endavant el post sobre Les mines del rei Salomó, que  junt amb L’illa del tresor i Les aventures de Huckleberry Finn ocupa el meu particular podi d’honor de les novel·les d’aventures.

El primer contacte amb l’obra mestra d’en Haggard el vaig tenir el nadal de l’any 1964, quan feia només dos mesos que havia complert 7 anys. El responsable va ser un venedor a domicili, que per una incognita raó va preferir els carrerons encara no asfaltats de Xàbia a les avingudes d’altres ciutats més importants, i va picar a la porta de casa oferint el seu producte de llibres d’Ediciones Paulinas.
Era un bon moment: la proximitat de les festes de cap d’any predisposava a les famílies a gastar-se més diners dels habituals, i no em va costar gens convèncer als meus pares per que em compressin alguns llibres. L’oferta era heterogènia, i anava des d’històries bíbliques i biografies de sants, verges i màrtirs, a clàssics d’aventures. Com sempre em sol passar, em vaig deixar portar per les imatges: unes boniques il·lustracions d’Arturo Moreno encapçalaven les tapes i poblaven l’interior de Las minas del rey Salomón i Guillermo Tell, que són les novel·les que em van acabar comprant.
De Guillermo Tell, poca cosa puc dir: ho vaig intentar, però no vaig poder passar de les primeres pàgines. De la novel·la d’en Haggard, que aquí apareixia com HAGGARO, em vaig enamorar des del primer moment, i me la vaig cruspir en un parell de tardes.
L’estructura narrativa de Les mines del rei Salomó recorre la majoria d’espais habituals en aquest tipus d’obres, tant a nivell geogràfic –selva, desert, alta muntanya, grutes- com literari –amistat, cacera, expedició, descoberta, rituals iniciàtics, misteri, guerra- convertint-se en cànon de la novel·la d’aventures.
El protagonista, Allan Quatermain, que a les Ediciones Paulinas s’havia traduït com ALLÁN QUARTELMAR, es va envoltant, a mesura que avança la trama, de personatges d’allò més variat, com el Capità Good, que representa la part més còmica –el capítol on el tracten com un déu a causa de la seua habilitat per posar-se i treure’s la dentadura postissa és memorable-; la bruixa Gagool –traduïda aquí com GAGULA-, una secallona escarransida que afirma haver viscut més de deu generacions, és la personificació de la maldat i tot allò que es lleig tant moral com físicament; i el misteriós Umbopa, que finalment resulta ser de sang real, i l’hereu legítim del tro de Kukuana.


Ja a l’adolescència, em vaig comprar la versió de l'editorial Anaya, en la col·lecció Tus libros, i Les mines del rei Salomó em va seguir fascinant tan o més que el primer cop.
Fa pocs anys vaig tornar-hi per tercera vegada, aquest cop amb l’edició de Valdemar. Reviure l’aventura més famosa d’Allan Quatermain –però no la única: Haggard recupera al personatge en altres novel·les, i fins i tot fa que es trobi amb Ella, la-que-ha-de-ser-obeïda, a Ella i Allan- i recórrer de nou els camins de l’aventura africana és un plaer que cal repetir de tant en tant. És l’Àfrica literària, la que roman al meu inconscient construït sobre la base de les primeres lectures, de tebeos, de llibres, de cromos, de pel·lícules...
Fernando Savater, al pròleg de l’assaig La aventura africana –Acuarela libros, Madrid 1999- explica com aquesta Àfrica poc té a veure amb la del colonialisme, la misèria i la sida. Però continua:
“Y sin embargo aún guardo algo así como una fe brumosa, traída a lomos de desengaños y frustraciones. Creo que un día, o mejor una noche, en cualquier lugar de otro continente, en Madrid, en San Sebastián o en Buenos Aires, algo feroz y con olor a orina de felinos vendrá a buscarme: me arrebatará de las costumbres pueriles de la civilización, despedazará mis labores y se enroscará en mis piernas, apresándolas como entre lianas indomables. Primero será la niebla y luego ya ni niebla habrá y entonces por fin habré llegado a África.”
La il·lustració inicial és d'Arturo Moreno; les següents són de Walter Paget per a l'edició anglesa de 1902.

14 d’octubre del 2011

UPS!


Aquesta Calamity Song dels Decemberist, amb el seu ritmic country-pop, em pensava jo que era una mena d’homenatge a la famosa aventurera del Far West, i no, res a veure. El vídeo oficial ho deixa ben clar.


[Ups! Sembla que això de Calamity va seriosament! Hi ha problemes per veure el vídeo.  Com que val la pena, entreu a 
http://www.youtube.com/watch?v=q0KqJ9kel-w&feature=related
on de moment encara no està censurat]


10 d’octubre del 2011

UN HOME VALENT

Era un temps en que la badia de Xàbia era freqüentada per vaixells de càrrega, molt abans de la guerra civil, i mariners de variats països desembarcaven per pagar-se una dutxa amb aigua dolça i empassar-se tants gots de cassalla com ho permetés la vista abans d’ennuvolar-se.
Ben entrat el capvespre, cançons marineres, jocs de cartes, tabac d’embolicar i navalles esmolades corrien pe la platja de grava, i de tant en tant alguna baralla acabava més malament del que s’havien pensat aquells que l’iniciaven. Però només de tant en tant.
El gallet del poble, Generoso, tenia fama de persona brava però assenyada, i sabia quan calia aturar la brega i tornar a l’alcohol. I sigui pel seu aspecte robust, la seua alçada gegantina o la sensatesa de les seues paraules, o per tot plegat, el cert és que sabia imposar el seu criteri i acabava amb les baralles quan ell ho creia oportú. Temut i respectat, Generoso era el valent del poble.
Fins que va arribar el mariner de Bristol. En tres dies es va guanyar una reputació de bèstia ferotge i violenta, tot i ser, segons explicaven els qui havien tingut la mala sort de trobar-se’l a la platja o pels quatre carrers del poble, un tap de bassa. La seua navalla n’havia ferit a més d’una dotzena, i havia tallat tres orelles, a raó d’una per dia.
I parlant d’orelles, Generoso n’estava fins elles de sentir com el comparaven amb el mariner de Bristol.
-Tu eres un valent, però l’anglès et deixaria tirat per terra abans d’un dijesús –li va dir un.
-Ja ho crec que sí! –confirmà un altre. No t’arriba ni al melic, però de fort i de brau, en fa deu com tu.
-Quan el vegis, ja pots amollar a córrer! Abans que hagis tingut temps per treure la navalla, ell ja t’haurà tallat els dits –acabà de rematar un tercer.
Generoso no deia res, pagava el got de cassalla i sortia de la taberna malhumorat i capcot. No li agradava la ràpida pèrdua del seu carisma causada per l’arribada d’aquell mariner de Bristol, però què podia fer? No s'havien arribat a trobar mai, i tampoc en tenia massa ganes, no per que li tingués por, sinó per un motiu que el feia avergonyir i del qual no volia que ningú se n’assabentés: no parlava ni entenia una paraula d’anglès. No és que la resta de mariners del poble en tinguessin massa idea, però ell era un autèntic negat per als idiomes.
 I arribà el divendres. Els vaixells de càrrega s’estaven poc temps a la badia, i abans d’acabar la setmana, el mariner de Bristol desapareixeria per sempre de Xàbia. Generoso feia hores que  estava embarrat a la taberna, i la cassalla ja formava part del seu grup sanguini, quan algú va entrar cridant l’alerta: havien vist al mariner de Bristol, que venia, navalla en mà, amb ganes de brega.
Era massa tard per fugir de la taberna, i la gent es va arraconar com va poder. Generoso, amb la mirada tèrbola per la ingesta massiva d’alcohol, es girà cap a la porta quan aquesta s’obrí. No hi veia massa bé, però distingí una forma borrosa que cridava paraules en anglès.
Generoso avançà, s’estripà la camisa amb les mans, i mentre saltaven els botons i deixava el seu pit enlaire, va fer un bram en el seu anglès modulat per la veu rogallosa de la cassalla.
-¡Pínchame, cowarde!
I dient això, va caure a terra tan gran com era. El de Bristol, que no s’ho esperava, no va tenir temps per apartar-se, i va quedat sepultat per la immensitat del cos de Generoso qui, torrat d’alcohol, va romandre roncant sorollosament sobre el seu inesperat matalàs.
Hores més tard, quan recobrà la consciència, Generoso es trobà amb la camisa oberta, esquinçada i sense botons, i amb tota una rotllana de mariners lloant la seua valentia. El de Bristol havia marxat per sempre més, emportant-se com a record de la seua estada al port de Xàbia unes quantes contusions i un braç immobilitzat pel dolor.
I el meu besavi, que havia estat present en la gesta, li ho va explicar al meu avi, i ell al meu pare, que ens ho va contar al meu germà i a mi, que de petits jugaven a imitar a Generoso obrint-nos la camisa i cridant allò de “¡Pínchame, cowarde!”.
I la meua mare que no entenia com perdíem els botons amb tanta facilitat.

7 d’octubre del 2011

DE FARS I DE CREIENTS

M’agraden els fars, el seu romanticisme i la seua estructura entre fàl·lica i walliana. I les turmentes nocturnes, amb onades que, impulsades per la força del vent, trenquen molt abans d’arribar a la costa i llencen a l’aire una fina escuma que pren tons blavencs sota la llum d’un raig o del mateix far.
Així que, sense que serveixi de precedent, la imatge del post d’avui no és meua, i ni tan sols l’he manipulada, que m’agrada tal qual. És la portada del darrer cedé de John Maus, de qui diuen que és professor de Filosofia a Hawaii –ves a saber- i de qui dic que ha aconseguit una espectacular combinació entre el sintipop més 80 i el gòtic post-gregorià. 
El títol del disc, We must become the pitiless censors of ourselves, és tota un declaració de principis, i la lletra de la cançó que he triat, Believer, tampoc té desperdici:

Telephone lines all across the world
People fight all across the world
Angels sing all across the world
Baby, you and me all across the world
Jackie Chan flashing all across the world
Hulk Hogan flashing all across the world
Baby lets go fly all across the world
Baby lets go fly all across the world!
They call me the believer…


5 d’octubre del 2011

VUITADA DE SANT GALDERICH

Estimats, estimades:

De part d’en Galderich, us faig saber que el 16 d’aquest mes se celebra la seua onomàstica, i com que els sants tenen vuitada, hem pensat celebrar-ho convocant una trobada blocaire el dissabte 22 d’octubre a can Leblansky.
Com sempre, ja sabeu que podeu venir sols o acompanyats, i que tot i que aquest cop hi ha barra lliure* per gentilesa d’en Galderich, s’agrairà la col·laboració dels assistents, ja sigui portant beguda, menjar, o millor encara els dues coses.
Per apuntar-vos, només ho heu de dir comentant-ho en aquest mateix post.

(*) la barra lliure només val per a les infames olives assassines.

3 d’octubre del 2011

OLIS AROMÀTICS



La idea no és nostra ni és nova, però la il·lusió que li hem posat LA Carme i jo a això de fer olis aromàtics, sí. I també la fruïció amb que els fem servir cada cop més.
L’últim que hem preparat és de d’alfàbrega amb pebre vermell de Caiena. Tan senzill com tallar uns quants brots ben verds d’alfàbrega de collita pròpia, introduir-los en un recipient de vidre, i afegir el pebre; després, és qüestió d’anar posant oli fins cobrir-ho tot.
Dels que hem fet, el que més èxit ha obtingut en el nostre particular hit parade és el que porta el ja citat pebre de Caiena i un bon grapat de fruits de cardamom. I estem pensant ja en el proper invent, un cop hagin madurat les llimones de l’hort: oli aromatitzat amb corfa de llimona, sola o amb alguna cosa més.
És tan senzill com gustós.