24 de desembre del 2011

EL TIÓ DEL CUL DEL MÓN



A la bústia comunitària dels que vivim al cul del món arriba de tant en tant un avís de recollida a l’oficina de correus: són multes de tràfic, comunicats de deutes públics i altres notificacions que posen els pèls de punta.
Dimecres 21 ens en va arribar un a la Carme J i a mi, i ja tremolàvem, però no: era un bonic paquet postal de la Carme de la maleta i Misteral, que ens desitjaven un feliç any nou i ens regalaven un encantador tió de Nadal, tan petit i dolcet que venia de gust abraçar-lo i posar-lo a dormir entre coto fluix en lloc de donar-li bastonades.
I com cada cop que la Carme de la maleta envia quelcom, fa pena arribar al final, tan bonics com són els embolcalls. D’entrada, unes boniques enganxines anunciaven el nom dels remitents i els receptors, així com de la cura que calia tenir amb el paquet.
A dintre, un sobre de color gris daurat en contenia un altre guarnit amb estels, el petit tió i un missatge:
“Un any nou és a punt de començar. Ja esteu preparats? Doncs que desitjos i propòsits es compleixin per igual!”
L’Elena –a qui també anava dirigit el paquet- està enamorada del petit tió, i a la Carme i a mi encara ens cau la baba, amb un regal tan bonic i inesperat.

Marxo uns dies a Xàbia: que passeu bones festes i que l'any 2012 us sigui fantabulós! Una abraçada, i ens llegim aviat.

23 de desembre del 2011

SINTI POP AL MENÚ DE NADAL


Que m’agrada l’electrònica i la música dels 80 no és cap secret, i la meua recepta per aquests nadals va d’això: un primer plat a base dels Memory Tapes i el seu darrer cedé, Piano Player, suau pop adobat amb electrònica sinti, cuit al vapor i servit acompanyat d’una melodia enganxosa.
Un tast: la cançó Yes I know.
[per la resta del menú: de segon plat, sempre queden bé uns Kraftwerk, i per postres, macedònia a base de Tangerine Dream, Depeche Mode, Cabaret Voltaire i Soft Cell, amb un toc d'OMD per endolçar-ho; Per beure, Front 242, però vigileu, que puja ràpid]



Bones festes de nadal, bon any nou i bona música!

22 de desembre del 2011

TRES MUJERES SALVAJES DEL AMAZONAS TOTALMENTE DESNUDAS, EN CUEROS


No sé si encara deuen quedar atraccions de fira com aquelles que antigament arribaven als pobles els dies de festa, junt amb el circ i les paradetes de llaminadures com ara les pomes caramel·litzades d’un vermell esclatant o els núvols de sucre de color rosa.
A Xàbia, quan jo era petit però no tant, va arribar una fira de la qual recordo especialment dues atraccions: la de Búfalo Bill i el seu cavall, al qual podies pujar per un mòdic preu i mentre hi eres dalt d’ell disparar amb una pistola de mistos de tro; i la d’una escala que s’enfilava un bon grapat de metres amunt, i coronava amb una mena d cràter, l’interior del qual era perfectament visible des de dalt de l’esmentada escala.
Al cavall de Búfalo Bill vaig muntar-lo, i Búfalo, un home amb bigoti i cabells blancs que parlava estrany –se suposa que devia ser com parlaven els americans-, em va passejar mentre jo, amb el barret de cowboy que m’havien posat, disparava trets a l’aire.
Pel que fa a l’altra atracció, els meus pares em van dir que era massa cara i em vam apartar d’ella. Però aquella mena de volcà tenia molt d’èxit, i s’havia fet cua per visitar-lo. Al rètol que hi havia a sobre l’entrada hi deia TRES MUJERES SALVAJES DEL AMAZONAS TOTALMENTE DESNUDAS, EN CUEROS, i jo era prou grandet com per saber de què anava la cosa, així que al dia següent, sense els meus pares i amb el meu amic Carles, vaig tornar allà. Seguia havent cua, però vam observar una cosa ben curiosa: la gent s’enfilava escala amunt amb els ulls brillants d’emoció i un somriure lasciu, en arribar a dalt mirava atentament l’interior del cràter on se suposa que havia les dones salvatges nues, i tornava escales avall amb mala cara, com si els haguessin ensarronat. Ningú, però, protestava.
No negaré que el Carles i jo vam intentar entrar-hi, però l’home de la guixeta ens va dir que no, que no teníem l’edat, així que ho vam deixar córrer.
I aquí acabaria el relat si no fos perquè, dies més tard, el meu cosí gran em va confessar que havia anat a veure a les salvatges amazones nues, i en preguntar-li pel misteri, m’explicà que no n’hi havia cap: simplement, anaven en cuirs.
-Segur que, sota totes aquelles espesses robes de cuir pelut devien estar nues, però de carn no se’ls hi veia més que la de la cara –es lamentava el meu cosí-, tot i que mig tapada per les cabelleres tan llargues que duien.

19 de desembre del 2011

CHALAND, CASSIS I JO

 Vinyeta de la primera pàgina d'El cometa de Cartago

Chaland al port de Cassis, fotografiat pel seu guionista, Lepennetier

El passat pont de Tots Sants la Carme i jo vam estar a la Provença amb el Ferran i la Montse, una parella de viatgers innats que han recorregut mig món i tres quartes parts de la resta, de manera que nosaltres ens vam deixar guiar i ells, experts en la matèria, ens van dur aquí i allà.
-Però de veritat que no us volem imposar cap visita, eh? –feien, una mica preocupats pel nostre laissez faire.
-Ah, cap problema, ens agrada que ens guieu.
-Però segur que no hi ha cap lloc on us faci il·lusió anar i no haguem visitat?
-Bé, hi ha Cassis, el poble mariner que va servir d’inspiració a Chaland l’any 1984 per fer el seu Cometa de Cartago –vaig comentar jo-, però queda un xic lluny, i no sé si valdrà la pena.
-Homer doncs hem d’anar-hi! –va dir el Ferran.
-I tant, que a més allà no hem estat mai –feu la Montse.
-A més, és Chaland! Com pots deixar passar una oportunitat com aquesta de veure els paisatges dibuixats al Cometa de Cartago? –afegí la Carme.
I jo vaig pensar que sí, que encara que Cassis quedava una mica apartat del nostre itinerari, era una ocasió única... tot i que em feia una mica de por: pensava en la Xàbia de fa trenta anys i la d’ara, i en com Cassis probablement hauria patit el mateix procés deconstructiu que pateix el poble on vaig néixer.
-Vinga, anem-hi, i en arribar, ens fem uns musclos a la marinera –insistia el Ferran.
-A la francesa, amb patetes fregides, què bons –i la Carme, amb aquesta frase, em va acabar de convèncer.
A les nou de la nit arribàvem a Cassis, un port petit envoltat de discoteques, pubs, botigues turístiques, bars, restaurants, gendarmes dirigint el tràfic, carrers replets d’automòbils en marxa i aparcats, papereres i racons arrebossats de llaunes i bosses de plàstic, i centenars de vaixells atracats en posició de llauna de sardines. El far ni tan sols es veia.
Comparat amb Cassis, Xàbia em va semblar la selva verge.
Per un moment vaig desitjar que el temporal de mar que, al Cometa de Cartago, arrasa el poble, es repetís vint-i-set anys després i s’emportés tota la morralla que l’especulació havia deixat. Només per un moment.
Això sí, el musclos estaven bons, i les patates fregides amb mantega, comme il faut en France.

16 de desembre del 2011

TEXTURES



Hi ha melodies que són com textures, i els High Places són experts en aquest tipus de música. El seu anterior cedé, The Longest Shadowsvan ser per a mi tota una troballa; ara, amb l’arribada del nou disc, Original Colors, no m’he sentit defraudat: al contrari, és una continuació que millora l’anterior. Com a mostra, aquest Altos lugares.



15 de desembre del 2011

L'OLIVERA D'EN BASTIÁN


Algun dia parlaré extensament del meu veí Agustín, un ecologista innat i que ho és sense haver llegit mai ni una lletra sobre el tema: ell simplement s’estima el món i tot allò que viu en ell.
El que sap de les plantes ho ha aprés de l’experiència, a base d’observació i experimentació, sempre amb la màxima cura de no fer cap mal ni res que sigui irreparable.
Per això, quan vaig veure que l’olivera que tinc al bancal de baixada a l’hort se m’estava ofegant entre el bambú i el pi, no vaig dubtar ni un instant en comentar-li-ho, a veure quin consell em donava.
L’Agustín va venir, va analitzar ràpidament la situació, em va demanar on m’agradaria trasplantar-la, i es va posar mans a l’obra. Jo a dures penes l’ajudava, que no em donava temps per reaccionar: ell ara la podava, ara feia un sot de 50 x 50, ara tallava aquella arrel i aquella altra, ara transportava l’olivera escales amunt, ara hi posava compostatge natural, ara tapava el sot, i ja està, l’olivera ja hi és al seu nou lloc, al costat de l’altra.
La Carme, que no es va perdre l’espectacle, ens demana posar per una foto. L’Agustín mira l’altra olivera, i li ve al cap una idea.
-Aquel va a ser el olivo de la Carmen,y este el tuyo, Bastián.
I la Carme i jo assentim, que no tenim cor per corregir-li que no em dic Bastiàn, que ell ja fa temps que em diu així.
-Dale recuerdos a Bastiàn –fa l’Agustín quan no hi soc i veu a la Carme, i ho diu amb un somriure tan franc i espontani, que m’estic plantejant seriosament un canvi de nom.

13 de desembre del 2011

AMOR I CARAGOLS (i II)

-Carinyo,per què fas aquesta cara?
Ella s’esperava un somriure. Ell s’esforça per ser amable, però els ulls, que li han sortit de les òrbites i estan rebotant per terra, el delaten. Ho intenta de nou.
-És que mai els havia vist així, els caragols. Vull dir que m’ha sorprès, la innovació.
-Ah, és això! Ja m’havies preocupat, i em pensava que no t’agradava el que t’he preparat.
-Oh, ja saps que m’encanten les sorpreses. Vaig a provar-los!
Ara ve l’esforç suprem. Amb la forquilla en punxa un i se’l posa a al boca. La closca es trenca amb facilitat, i els fragments s’instal·len aleatòriament per tota la dentadura.  La sensació és tan potent que li produeix un inesperat rictus a la cara, que ella tradueix com... de plaer?
Després d’uns quants esforços més, ell s’atura. Li ha vingut una idea que podria ser salvadora.
-Saps què? Sucats amb pa encara estarien millor. Però no sé si en tenim...
-No en vas comprar tu ahir?
-Si, però el vaig congelar. Mira, me’ls guardo per demà quan torni de la feina.
Sembla que ella no ha captat l’argúcia i s’ho empassa. Ell somriu, ara de veritat.
L’endemà al matí, ella s’ha aixecat molt aviat, massa. Ell es pregunta quina en deu estar maquinant, però es queda al llit fins que sona el despertador.
-Carinyo, avui t’he preparat jo l’esmorzar.
Ell torna a sorprendre’s.  Agafa l’entrepà ja embolicat amb paper d’alumini, li fa un petó dolç i marxa cap a la feina. Sap molt bé amb què es trobarà. A l’hora de l’esmorzar, ni es molesta en obrir el paquet de casa, i llença l’entrepà de caragols amb closca directament a la paperera.
De nou al llit, ella li pregunta per l’entrepà. Ell li diu que ha estat sorprenent. Ella se’n alegra.
-És que ja vaig veure que els caragols que t’havia preparat no et van fer massa gràcia. Així que vaig pensar que amb l’entrepà de pernil l’encertaria. Era d’aglà, del que a tu t’agrada.
Ell ara sap que és la venjança.

12 de desembre del 2011

AMOR I CARAGOLS (I)


Aquest relat, absolutament verídic, manté en l’anonimat als seus protagonistes. Per si de cas.

Quan es van casar, ni ell ni ella tenien massa idea de cuina, però això no els va representar cap problema. Tampoc era cap prioritat: per proximitat al lloc de feina, ell dinava a ca sa mare, i ella al bar de sota, on feien un menú econòmic força correcte, i els caps de setmana sortien a dinar a fora o a casa dels amics que els convidaven.
Però ella havia pensat en preparar-li un àpat per celebrar l’aniversari d’ell. L’ingredient principal havia de ser el caragol, que a ell li delien. Ella va cercar informació a internet, en va trobar un munt, i va sintetitzar: hi ha moltes maneres de preparar els caragols, i a qui li agraden, li agraden de totes les formes possibles, l’única cosa que cal vigilar és que estiguin ben nets.
Cap problema, doncs. O sí, però senzill de solucionar, qüestió de parlar-ne com qui no vol la cosa.
-Carinyo, que t’agraden més, els fregits o els arrebossats?
-Les dues coses. Però depèn del que sigui, prefereixo una cosa o altra.
Pausa. Segueix la lectura, i com si tingués relació amb el que explica el llibre, ella torna a preguntar.
-Carinyo, i com t’agraden més els caragols?
-Ah, els caragols m’agraden de totes les maneres!
Internet no s’equivocava. I ella s’hi llença: caragols arrebossats, que sembla un plat més elaborat. I de sobte, dubta: serà amb closca, o sense? Va al Google i cerca, primer en català, i en veure que no surt res, en castellà.
No hi ha cap entrada per als caragols arrebossats. Cap problema, l’important és que estiguin ben nets.
Arriba el dia de l’aniversari, i ella posa oli a la paella, i mentre es va escalfant, arrebossa el s caragols ben nets amb pasta de farina, ou i herbes aromàtiques varies. Remena, procurant que no es trenqui cap closca. Els passa per la paella, els escorre i els serveix a taula.
Ell s’ho mira. La sorpresa és triple: ella li ha cuinat,li ha fet caragols, i els ha arrebossat amb closca.
Les expectatives han estat superades amb escreix!

(continua i acaba al post de demà)

6 de desembre del 2011

AMOR A PRIMERA VISTA

Des que la vaig veure em vaig enamorar d’ella. El primer encontre va ser a la pàgina editorial de Cairo, el tebeo maquetat per Pasqual Giner, i no em fa vergonya qualificar-lo d’amor a primera vista.
Des d’aleshores, Futura i jo no ens hem separat mai. Cert és que he tingut –i tinc- altres fonts amb les que flirtejo sovint, com la seriosa Tahoma, la flexible Flexure o la perversa Problem Secretary que encapçala aquest bloc, però Futura és la meua preferida, amb la seua O majúscula i minúscula circular; la t minúscula en forma de creu llatina; la F majúscula amb les dues línies horitzontals paral·leles i d’igual llargada; la A, la M i la N majúscules, amb els vèrtex  acabats en punta, així com també la Z, la V i la W majúscules i minúscules; la i i la j minúscules, un senzill rectangle coronat amb un cercle que arriba a l’alçada de qualsevol de les seues germanes grans... I podria seguir parlant durant línies i línies de la bellesa d’aquesta font tipogràfica.
Creada l’any 1924 –segons la Viquièdia, el 1927- per Paul Renner i presentada com la font dels nostres temps, la Futura va esdevenir famosa, i la seua geometria elegant i alhora gens pretensiosa es convertí en símbol d’algunes de les icones del segle XX, entre elles la de l’automòbil del poble, el Volkswagen, el film V de Vendetta –que no el tebeo- i la de la botiga de mobles de disseny a preus econòmics, IKEA, tot i que aquesta li va fer el salt no fa massa i la va substituir per la Verdana –un error imperdonable, però què hi farem!
Fritz Lang, tan capdavanter en moltes coses, no la va utilitzar ni per a la seua obra magna, Metropolis, ni tampoc per a Frau im Mond, però finalment la Futura és l’única font que ha viatjat a la Lluna, i allà té ambaixada pròpia: Armstrong, Aldrin i Collins, els primers humans que van trepitjar el nostre satèl·lit, van deixar una placa en record de l’esdeveniment, escrita en Futura.
Quina lletra! De la Futura, m'encisa fins i tot el seu nom.