L’avi Amadeu era un devot de l’oli: si una
frontissa grinyolava, l’avi li posava un xic d’oli i acabava amb el problema;
si un nen tenia rojors o irritacions a la pell, l’avi sentenciava que un cotó
fluix mullat amb oli i aplicat a la zona era la solució; i si una paella
s’enganxava, l’avi la fregava amb oli, i arreglada.
Així mateix li ho explicava l’avi a l’André,
un mariner francès que de tant en tant passava amb el seu vaixell de vela pel
port de Xàbia, i es quedava allà unes quantes setmanes abans de retornar a la
seua misteriosa ruta marítima.
-I això per no parlar de l’exquisit sabor dels
aliments amanits, macerats o fregits amb oli, André, que no sabeu el que es
perdeu sense l’oli.
I l’André escoltava amb educació mentre amb el
cap feia un moviment que, lluny d’indicar assentiment, insinuava incredulitat.
Finalment, un dia que l’avi tornava per
enèsima vegada a explicar-li a l’André les grans virtuts de l’oli, el francès
es va a atrevir a expressar directament els seus dubtes.
-Jo li puc ben assegurar, sinyor Amadeu, que
per molt bona que la seua dona faci la truita, res com l’omelette que fem els
francesos, és a dir, sense oli i amb mantega.
-On s’ha vist això, una truita amb mantega?
Deixa, André, que vosaltres els francesos en sabreu molt, però de truita a la
francesa no en teniu ni idea.
I l’André, somrient, per demostrar-li a l’avi
Amadeu com n’estava d’equivocat, va convidar-lo al seu vaixell i li va fer una
truita amb mantega i sense oli, i li la va servir en un plat.
L’avi va treure la seua navalla –els mariners
de veritat no gasten ganivet ni forquilla-, va tallar la truita, es va posar un
bocí a la boca, i amb això en va tenir prou: mentre l’altre anava a per dos
gots, ell va fer un gest brusc amb el braç i la truita va sortir volant per
sobre del seu cap en direcció a la mar.
L’André va omplir els dos gots de vi, i en
oferir-li’n un a l’avi, quedà sorprès en veure el plat buit.
-Ja se l’ha acabada tota?
-És que no havia provat mai una cosa així.
L’André estava satisfet, no s’havia imaginat
que la truita desapareixeria del plat tan ràpid.
-I ha notat el gust de la mantega, oi?
-Ja ho pots ben dir, ja: només posar-me el
menjar a la boca. I et ben asseguro, André, que mai no tornaré a menjar una
truita així: realment, tenies raó quan deies que no s’assemblava gens a les que
es fan amb oli.
I encara recordo al meu germà i jo mirant el
moviment brusc que feia l’avi amb el braç mentre ens explicava la història de
la truita voladora, i ens la imaginàvem tota farcida de mantega i lliscant
veloçment i suau pel plat, enlairant-se per fer una ràpida tombarella i caient
a l’aigua amb un xof quasi mut per veure’s ràpidament envoltada per una munió
de peixos que la devorarien amb fruïció mentre l’avi es prometia a si mateix –i
així ens ho deia a nosaltres un i mil cops- que no tornaria a provar una
omelette mai més.