21 de gener del 2016

RENCONTRE AMB LA CIÈNCIA-FICCIÓ (i III)

Il·lustració de Jeremy Zerfoss(FSG
El meu tren de literatura de ciència-ficció estava en marxa i agafant velocitat: era el torn d’un altre premi Hugo i Nébula alhora, Justícia auxiliar, d’Ann Leckie, una bona space opera amb pinzellades d’intriga, ben escrita i amb un parell de premisses tan atractives com que, en el remot espai estel·lar on es desenvolupa l’acció, el gènere que s’utilitza per defecte és sempre el femení, tot i que hi ha homes i dones en proporció similar a la terrestre; això fa que el lector passi de la sorpresa i esforç mental inicial a entrar de ple en el joc lingüístic. L’altre aspecte que ja d’entrada resulta atractiu és l’estatus de la protagonista, una nau espacial de combat.
De la Leckie vaig saltar al Jeff VanderMeer i la trilogia Southern Reach. El primer volum, Aniquilación, em va portar al paladar mental Les muntanyes de la follia d’H. P. Lovecraft. En llegir-lo, vaig tenir la impressió que la traducció era bastant fluixa i que dificultava la lectura, que se’m va fer un xic carregosa. Però com que es tracta d’una trilogia, m’he animat a continuar la sèrie amb Autoridad, el segon volum que he acabat de llegir tot just fa pocs dies, i en el que la traducció ha millorat moltíssim, i també el nivell de l’obra, de manera que el tercer i últim volum, Aceptación, el tinc a punt per empassar-me’l només acabi amb el que tinc ara entre mans.
La trilogia Southern Reach tracta sobre una hipotètica zona del planeta, batejada com Àrea X, on succeeixen coses estranyes, els motius de les quals intenten esbrinar els científics, tot i que sense massa èxit. S’han fet varies expedicions a l’Àrea X per tal de prendre mostres, analitzar in situ els inhabituals fenòmens que allà passen, i cartografiar la zona amb els canvis que ha sofert. Aquests són els paràmetres en que se situa el primer capítol d’Aniquilación.
I entre el primer i el segon volum de Southern Reach, vaig trobar la cirereta cifera de l’any: La Ciudad y la Ciudad, de China Miéville. Indiscutible obra mestra, ha rebut l’any 2010 el premi Hugo a la millor novel·la de ciència-ficció, i la seua lectura ens porta a un escenari de novel·la negra fantàsticament ambientat en dues ciutats que coexisteixen, el ple segle XXI, en el temps... i en l’espai!
Els meus propòsits lectors per aquest 2016 passen en gran part pels paràmetres de la literatura de ciència-ficció, i ara mateix acabo de començar La vieja guardia, un clàssic de John Scalzi al que seguiran les citades Cese de alerta de Connie Willis i Aceptación de VanderMeer, Lexicon de Max Barry, i Red Shirts, també de John Scalzi. Intercalades, entre ci-fi i ci-fi, tinc pensat llegir Foe, de J. M. Goetze, Lisario o el placer de las mujeres, d’Antonella Cilento, i El mar interior, de Philip Hoare. A aquesta llista cal afegir els centenars de tebeos dels que penso també fruir al llarg d’aquest primer trimestre de l’any. I tot i això, en vull més.

No vull acabar aquest post sense esmentar al Pons i el seubloc, amb les seues llistes de lectura amb nota, ja que és ell qui m’ha fet pensar en fer una cosa similar ara i aquí.
Aquesta és la llista de les obres ci-fi llegides el 2015, amb la seua valoració de 0 a 10:
  • La Ciudad y la Ciudad, China Mieville: 10 punts
  • El apagón, Connie Willis: 10 punts
  • Justícia Auxiliar, Ann Leckie: 8 punts
  • Autoridad, Jeff VanderMeer:  8 punts
  • La era del Diamante, manual ilustrado para jovencitas, Neal Stephens: 6 punts
  • En costas extrañas, de Tim Powers: 6 punts
  • Aniquilación, de Jeff VanderMeer: 5 punts
  • El marciano, de Peter Weir: 5 punts


20 de gener del 2016

RENCONTRE AMB LA CIÈNCIA-FICCIÓ (II)

Hugo Gernsback
Any 2015: la meua reconciliació amb la literatura de ciència-ficció va començar amb El marciàAndy Weir-, una novel·la mediocre i que, a més, en el cas del meu exemplar, tenia sorpresa: a partir de la pàgina 320, i fins la 350, a cada dues escrites li’n seguien dues en blanc. Gran putada agreujada pel fet que, com era a Xàbia i l’havia comprat a Barcelona, no el podia canviar. Però no em va causar massa inconvenient: El marcià és una història a la que li sobren més de la meitat de pàgines, i el lector es cansa en veure com l’autor s’esforça en afegir lletres i lletres per tal d’aconseguir el gruix mínim que tot best-seller ha de tenir.
Com va arribar aquest marcià a les meues mans?  Pel mateix motiu que m’he empassat, sense que m’entusiasmin, tots els megavolums de la Cançó de gel i foc  de George Martin: perquè sóc un ansiós i no em puc esperar a veure una peli o una telesèrie de la que se’m parli bé, i necessito assabentar-me de tots els detalls el més aviat possible!
El fet és que, mentre llegia la novel·la de Weir, em vaig adonar que entre les mans tenia ciència-ficció i no l’estava rebutjant, ni tan sols m’havia produït urticària. Així que vaig decidir veure què passaria si intentava recuperar el temps perdut: el darrer autor amb que m’havia ennuegat en aquest gènere havia estat Neal Stephenson i el seu llibre Snow Crash –no sé si algun dia l’acabaré de llegir-, així que me’n vaig anar a Gigamesh a la recerca d’un altre llibre seu, vaig trobar el voluminós La era del diamante, manual ilustrado para jovencitas a preu de saldo (4 €!), i me’l vaig comprar. És un ciberpunk que em va atrapar de bon començament, encisant-me fins aproximadament la meitat del volum; la resta, força fluix, però ja s’havia trencat la maledicció, i havia recuperat la fe en la ci-fi.
Calia, però, anar amb peus de plom: el següent havia de ser breu, fàcil de llegir i alhora ben escrit, no fos cas que tornés el malastruc, així que vaig optar per un altre famós del ciberpunk, Tim Powers, i el seu En costas extrañas, que va resultar que de ciència-ficció no tenia pràcticament res, tot i el renom de l’autor com un dels grans del gènere. L’acció d’En costas extrañas es desenvolupa a les Antilles, amb corsaris, bruixeria, mar de fons, humor i un xic de romanticisme.
Powers va ser doncs una mena de pausa en el camí. Visitades les Antilles, em vaig llençar a per algun recent premi Nébula o Hugo, i vaig decidir-me per El apagón, de Connie Willis, que els té els dos. Ci-fi, pura, vaja.
El apagón recrea un dels temes que personalment menys m’atreu, a saber, els viatges en el temps; si a això afegim que és un volum de quasi 700 pàgines, amb una segona part a punt de publicar-se i crítiques que el qualificaven de llibre on no hi ha acció, sens dubte era la prova de foc, i la vaig superar amb èxit: els viatges temporals que proposa la Willis són cap al passat, a l’Anglaterra de la Segona Guerra Mundial, i la suposada lentitud de la trama és el que més em va agradar, ja que l’autora es recrea en la descripció de situacions, llocs i personatges, treballa curosament el context històric, i evita l’excessiva concatenació d’escenes d’acció tan pròpia dels best-sellers. Com dic, em va agradar molt, moltíssim, tant que m’he comprat Cese de alerta, la segona i última part de la història, que espero començar aviat.


(continua i acaba demà)

19 de gener del 2016

RENCONTRE AMB LA CIÈNCIA-FICCIÓ (I)


La meua passió per la literatura apuntava, ja de ben petit, cap a les novel·les de ciència-ficció, d’aventures, i en menor mesura de fantasia.
Amb el salt de Verne -que crec que va ser el meu primer autor ci-fi- a Asimov se’m vam obrir les portes d’una plèiade d’escriptors i obres que m’abduïren de la quotidianitat i alhora m’ensenyaren a ser més crític amb ella: les atabalades aventures del cosmonauta Ijon TichyStanislav Lem- em varen mostrar que és possible interpretar la realitat política, social i cultural de forma diferent a l’habitual; Ged, el mag de Terramar –Ursula K. LeGuin- m’inicià en la recerca del propi jo; Charles Dexter WardH. P. Lovecraft- em va fer sentir que la por és l’emoció més potent; Paul Muad’DibFrank Herbert- em va permetre viatjar a lloms d’un cuc gegant, i més endavant vaig muntar els dracs de Pern -Anne McCaffrey-, participar en guerres i combats –un pacifista com jo!- contra extraterrestres –Robert Heinlein i Fredric Brown-, guanyar una fortuna en Borsa i a continuació perdre’m en la selva més espessa que mai existirà a l’Univers –Ward Moore- o navegar en companyia de Mark Twain i Richard Burton en un fabulós vaixell fluvial -Philip José Farmer-, entre altres peripècies.
Només ha calgut una ullada a la meua biblioteca per recordar les hores meravelloses i plenes de meravelles que vaig viure amb eixos llibres i molts més que, de citar-los, ocuparien línies i línies i farien massa llarg aquest post en què pretenc parlar no del passat llunyà, sinó de l’any 2015 i el meu reencontre amb la ciència-ficció: feia més de vint anys (20!) que m’havia ennuegat amb aquest gènere literari.
Per quins set sous, de sobte i sense cap motiu aparent, vaig tancar l’aixeta de la ciència-ficció? Ni idea. Pel mateix que, des de fa sis anys no em puc ni aproximar al jazz, el mateix jazz que abans m’encisava. Una confabulació còsmico-telúrica, diran alguns. Ves a saber.
És també inexplicable doncs que, sense cap aparent motiu, l’any passat em reenganxés a la ci-fi i m’hi posés a devorar un rere altre llibres i més llibres que m’han redescobert el plaer de la lectura d’aquest gènere literari.


(continuarà demà)

18 de gener del 2016

PROPAGANDA!


...descarada, potser caldria afegir. Però és que així m’animo a mi mateix i m’obligo a complir-ho: hui hi ha un nou post al Santa Tecla, i demà comença una tira de tres, aquí mateix.
Ja ho he dit: ara ja no em puc fer enrere!