22 de novembre del 2017

25 D'OCTUBRE


No va ser per casualitat que la Carme i jo ens vam assabentar, a principis d’Octubre, de l’expo al CIP (Centre International du Photo-journalisme) de Perpinyà sobre la revolució soviètica: qui es passa el dia escanejant selectivament tot allò que se li posa a la vista, per força acaba descobrint allò que li interessa.
Ergo vam veure el cartell anunci -1917, images d’une revolution - vam anar al Couvent des Minimes, que és el lloc on hi ha el CIP - ens vam quedar amb un pam de nassos - l’expo no començava fins mitjans de mes.
Aquest passat cap de setmana hem tornat a Perpinyà i ara si, hem vist l’expo, i dono fe que val la pena. Molt.
Mentre fruíem d’imatges i textos –perfectament acompassats uns i altres- ens preguntàvem si hi hauria catàleg, i front a la més que possible negativa, vam fer tantes fotos com vam poder amb el mòbil. No calia: hi havia catàleg. I pòster! Demanem per comprar-lo, i aleshores la recepcionista ens respon amb una de les expressions que més detesto de la llengua francesa:
-Je suis desolée.
Ens explica que el catàleg només es pot comprar a la botiga adjacent, i ja està tancada. Tot i això, la dona s’esforça en atendre’ns quan veu que nosaltres també estem desolés, fins i tot va a comprovar si hi ha algú a la botiga, i torna dient que hi ha algú a l’interior, el vigilant potser, i que preguem, que igual ens obren.
-Allez-y!, ens commina. Et nous allons, i piquem el vidre i ens presentem al senyor de la botiga i li expliquem que venim expressament de Dosrius –le cul du monde!- per comprar el catàleg.
-Je suis desolé, respon ell.
Ens explica que és un oficinista que treballa allà fora de l’horari d’atenció al públic. No pot vendre. Però li seguim pregant, i finalment l’home accedeix, amb la condició que li paguem en efectiu: 35 € el catàleg, 5 € el pòster. Li fem l’onada.
Ens rasquem les butxaques i entre la Carme i jo aconseguim reunir –rien ne va plus!- 45 €, que ens permeten comprar un catàleg i dos pòsters.
Marxem escurats però contents. Ha valgut la pena l’expo, el catàleg –una delícia d’edició!-, l’aventura dels desolés. De tornada cap a Dosrius, cantem fragments de la imprescindible Moscú està helado. A casa, rebusco el cedé que fa anys vaig comprar, amb deu versions del tema. La cançó és del 1980, la recopilació en cedé és del 2004. El trobo.
Penso en fer un vídeo acoblant expo i música.
Penso en regalar-li a la Carme el llibre que del meu admirat China Miéville s’acaba de publicar en castellà: Octubre, la historia de la revolución rusa. Un consagrat a la ci-fi, escrivint un assaig? M’informo: Miéville es declara trotskista.
Penso en recomanar l’expo a tothom.

Ho faig!


9 de novembre del 2017

MACAULAY CULKIN



A la recerca de l’humor perdut, o com aconseguir tornar a riure. I riure’m dels prepotents, creguts, xulos, unidimensionals mentals i demés personal d’aquesta mena.
Riure’m també de mi mateix, sobretot.
Abans era capaç, però ara em costa. Dramatitzar o desdramatitzar, potser aquesta és la qüestió.

-->
Ladilla rusa, el duet esbojarrat de techno petardo, són dels que em fan aparèixer el somriure amb facilitat. I de tant en tant, em descobreixo taral·lejant macaulay culkin macaulay culkin macaulay macaulay macaulay culkin.



7 de novembre del 2017

QUI S'HAURIA RESISTIT?


El mes passat vam llogar un apartament per un dia a València, en ple barri del Carme.
Baratet i cèntric, la decoració era senzilla: pintures directament fetes a les parets i un quadre amb una balena. Mobles d’Ikea i cadires com aquelles que dibuixava el gran Franquin, i que eren una de les peces importants del mobiliari interior de les cases de Spirou i Fantasio i de Modeste i Pompon, junt amb una taula de tres potes i una làmpada de peu amb tub flexible.
A Mon Oncle, la casa súper-moderna del cunyat de M. Hulot, seuen en cadires d’aquestes per veure la tele. Jacques Tatí li treia molt de suc, als mobles de moda dels anys 50 i 60: com a M. Hulot, se’ls mirava amb desconfiança, i si calia seure, els tocava primer amb un dit o amb la pipa, per si de cas. Quan per fi gosava aposentar-se, no aconseguia mai trobar la posició adequada - a Play Time, l’escena de la butaca on seia mentre esperava ser atès és antològica-, i es movia i removia per acabar aixecant-se i mirar de trobar-li l’entrellat al moble en qüestió.
Amb aquests antecedents, qui es resisteix a fer de M. Hulot, ni que sigui per un dia?


La banda sonora és The Wire, de les Haim

5 de novembre del 2017

ELS MEUS HEROIS

Daredevil i Typhoid Mary, del gran Romita Jr

Els únics herois que vull són els dels tebeos, i d’aquests, Daredevil, que és cec i cagadubtes. I pocs més.
De salvadors, cap. O sí, el que es diuen així de nom, com el Macip, i els que vigilen a la platja que no s’ofegui ningú. La resta, vagin-se’n a casa, si us plau.
Les banderes, per assecar els plats o per retallar-les a trossets molt petits, triangulars, i penjar-les d’un fil que vagi de banda a banda del carrer, que així alegren la vista i donen color a la grisor quotidiana.
Les pàtries, per donar nom a gossos i gats.
Les fronteres, de gominola, que es trenca fàcil, és comestible, dolça i gens cara.
De policies i forces majors, les menors possibles: amb un sereno que ens ajudi a posar la clau al pany les nits de lluna nova i un urbà que reguli el tràfic ja va bé.
De majories, cap ni una: ni el club de fans d’Elvis.


PS: Ah! I si hem de començar a parlar de democràcia, més val que abans rellegim Plató i John Stuart Mill. Igual ens acabem entenent.

Un patriota abraçat a una bandera